Educació i Tic. relació família- escola

   Aquest tema versa sobre la relació família-escola des de la vesant de les Tic. si aquesta relació ja es complexa de per si, el tema de les Tic encara afegeix més complexitat.

   El desenvolupament de la relació família-escola és important des del punt de vista de la coherència educativa, ambdues comparteixen un mateix objectiu: l’educació de l’infant però aqyest pot trobar contradiccions entre el que rep de cada un d'aquest microsistemes (Brofembrener 2006). Per tant, és absolutament necessari que l'escola obri canals de comunicació amb les famílies com a primer pas per a la seva participació la qual, amb el temps, hauria d'esdevenir en una autèntica col·laboració . A més d'una actitud oberta cap a les idees i propostes que ens puguin arribar des de les famílies, l'escola ha de proporcionar els canals per a que la comunicació sigui fructífera. Les Tic són una bona eina per a mantenir aquest canals  oberts: blocs, correu electrònic i SMS són els mes utilitzats actualment. A primer ja parlava de la dificultat de conciliar vida familiar i vida laboral, enllaç dificultats que no han minvat, però el que no coneixia era que les tecnologies proporcionen més oportunitats d'estar en contacte amb l'escola, permetent aquesta relació, encara que no sempre sigui des del món presencial.

   Així mateix, encara és lluny el moment en que les famílies en general vegin en les Tic una autèntica eina que pot transformar l'educació,  es veu en elles, a més d'una eina de comunicació, una eina per a l'oci, però no per a la construcció de coneixement.

   A més i més, el que trobem és, que per part de moltes famílies, el que hi ha es por. En molts cassos, ens trobem davant una bretxa generacional que dificulta l'aprenentatge d'un bon ús de les Tic per part dels infants, els quals són natius digitals i solen manejar aquestes eines millor que els seus pares. Els pares haurien de promoure el sentit crític per facilitar l’aprenentatge de la gestió de la informació, però el que fan és tenir una actitud a la defensiva i prohibir el seu ús, tasca inútil, és posar portes al camp, o sinó, diguem que miren cap a un altra costat, actitud que tampoc és l'adequada en l'educació dels infants, els quals no haurien de passar un elevat nombre d'hores davant les pantalles amb les que poden accedir a tot tipus de continguts, molts d'ells no adequats per a ells. Són els adults els que haurien de guiar a l’hora de triar els continguts i gestionar el temps d’ús de les diferents tecnologies de les que es disposen.

   Així, el trobo és que la  l'escola pot esdevenir un agent de canvi pel que fa a aquest tema i posar en marxa propostes per a apropar les Tic a les famílies. Els beneficis, d'un millor coneixement d'aquestes i del seu ús adequat, seran la repercussió positiva que obtindrem en l'educació dels infants. A través d’AMIPAS i escoles de pares, per exemple, es poden  dur a terme moltes propostes encaminades cap a aquesta finalitat. Deixaré un vídeo de Cesar Coll on parla d'aquesta temàtica i que em sembla molt interessant.

    Així mateix, a més i més, no hem d’oblidar que l’escola té també la funció d’eliminar els efectes de la bretxa digital que aprofundeixen les desigualtats socials, no hem d’oblidar que encara hi ha famílies que no disposen de connexió a Internet o de tecnologia per a accedir al seu ús, D’aquesta manera, en la meva opinió, l’escola té una doble funció: possibilitar l’accés a la tecnologia als alumnes i contribuir a l’alfabetització digital de les famílies. Les lectures d’aquest tema, el mapa conceptual amb les idees principals encapçala aquesta entrada, han fet adonar-me de la importància d’aquesta última funció i de que contribuir a l’alfabetització de les famílies és contribuir a l’alfabetització de tota la societat.  Les lectures d’aquest tema han fet adonar-me de la importància d’aquesta última funció i de que contribuir a l’alfabetització de les famílies és contribuir a l’alfabetització de tota la societat, a formar “ciutadans digitals” com es diu al següent article de la revista Universo UP enllaç.

Les Tic a l'aula d'Educació Infantil

   Aquesta setmana hem estat reflexionant sobre lectures que tenen a veure amb l'aplicació de les Tic a Educació infantil.

   En el Pròleg de Jordi Adell  del llibre EXPERIENCIAS EDUCATIVAS EN LAS AULAS DEL SIGLO XXI INNOVACIÓN CON TIC. Coordinadors: José Hernández Ortega, Massimo Pennesi Fruscio, Diego Sobrino López, Azucena Vázquez Gutiérrez, `podem llegir: “  la mayoría (es refereix als docents) comparte una visión constructivista social y construccionista del aprendizaje y la convicción de que para vivir en este mundo cambiante y complejo es necesario desarrollar múltiples alfabetizaciones y competencias y que se aprende haciendo, hablando y reflexionando, elaborando cooperativamente artefactos culturales que integren múltiples fuentes de información, códigos y lenguajes diversos y herramientas variadas” i més endavant  “de hecho comienzan a proliferar actividades colaborativas en las que profesorado y estudiantado de diversos centros trabajan juntos en pos de objetivos comunes gracias a la tecnología. Nuestro claustro ahora es el mundo” 

   O sigui que les Tic possibiliten que es posin en contacte mestres que d’un altra manera tal vegada no tindrien possibilitats de fer ho per compartir i expandir el seu propi aprenentatge. Les Tic no introdueixen canvis per si soles, al final es tracta d’un d’un canvi metodològic, de començar a treballar d’un altra manera però possibiliten que els canvis es propaguin d’una manera molt més ràpida.

   Per la meva part, estic mentalitzada  de que és necessari incorporar les possibilitats que ofereixen les Tic a tots els trams educatius i  convençuda de que és necessari treballar d’un altra manera, innovar, que les Tic ofereixen enormes possibilitats al respecte i m’he passat els últims mesos preguntant-me com fer-ho, com incorporar-les a l’Educació Infantil, buscant exemples. A l’última entrada deia que volia veure com es fa.

   A través d’aquestes lectures, he vist que la resposta final és que no trobaré resposta, que finalment la qüestió és que es tracta d’arribar a inventar la meva pròpia manera de fer. He pogut adonar-me’n d’aquest fet al veure les fases d’integració de les Tics, mapa conceptual ACOT:

m’ha permès veure que les preguntes que m’estic fent, tenen a veure amb la tercera fase, amb la integració de l’ús de les Tics en el Currículum. En aquest punt deixaré un enllaç al meu bloc de primer on  analitzava el Currículum d’Educació Infantil. En aquell moment, ni tan sols em plantejava l’ús de les Tics per a aquesta etapa, estava tot just a la primera fase, aprenent a manejar les possibilitats tecnològiques que se m’oferien. A on hauria d'arribar és a una integració de continguts, pràctica pedagogica i ús de les Tic a la manera de com s’il·lustra  a la imatge segúent:

   De totes maneres, si que sé que necessito veure una mica “com es fa” per part d’altres mestres, Al llarg d’aquest trimestre he anat buscant i trobant  informació de com treballar les tics a l’aula, de fet, jo vaig penjar la proposta d’Asorey i Jesus Gil a la següent entrada enllaç d’aquest bloc. Deixaré un altra enllaç amb interessants propostes de treball. També he pogut veure que estudiants de tot el país estant fent el mateix que naltrus, utilitzant les Tics i reflexionant sobre el seu ús i les seves possibilitats per a l’innovació, o sigui, que els mestres que s’estan formant en l’actualitat haurien de ser agents d’una necessària  transformació de la pràctica educativa. Deixaré un exemple del que fan altres estudiants sobre aquesta temàtica; 

                           

 Finalment dir que sé que encara em queda camí per recórrer, però espero poder contribuir a aquest canvi durant l'exercici de la professió per a la que m'estic formant.

Influència de les lleis educatives en les Tic a l'escola

   El tema quatre ens ha fet reflexionar sobre com les institucions i lleis  educatives han influit en l’incorporació de les tics a l’escola a través de la lectura:“ Veinte años de políticas institucionales para incorporar las tecnologías de la información y comunicación al sistema escolar.”  Area (2006). Els mapes conceptuals amb les idees d’aquesta lectura encapçalen aquesta entrada. Per completar informació, també hem llegit altres lectures com les recomanacions per elaborar el  Pla Tic del Govern de Canaries. 

  La primera idea rellevant per a mi, és trobar que al llarg dels últims vint anys les energies encaminades a treballar per a l’educació han estat centrades, majoritàriament, en l’aplicació de la reforma promoguda per la LOGSE, les tecnologies digitals no han estat una qüestió  prioritària. La influència de la LOE ha estat molt escasa pre la poca trajectoria que ha tengut i la LOMCE tot just acaba de començar el seu camí que alguns preveuen serà curt.

  D,aquesta manera trobem que, el fet és, que les polítiques educatives a España, referent a la implantació de les TIC a les escoles, és una qüestió que  ha estat  impulsada per les Administracions Autonòmiques, i una vegada més, el problema ha estat en la falta de coordinació institucional i col·laboració entre els programes autonòmics i els dels govern central, amb col·laboració i coordinació d'ambdós segur que s’haurien optimitzat més els recursos disponibles, ja que aquest és un primer requisit necessari per a implantar les tics a les escoles, la dotació de recursos per a la implantació dels mitjans tècnics i per a la formació del professorat.

  Aquest últim punt, és el que ens afecte més directament com a futures docents que som. L’actitud del professorat és fonamental per a introduir canvis i millores de qualsevol índole a l’escola també en el cas que ens ocupa. Implantar l’ús de les TIC a l’escoles implica un esforç formatiu i de canvi de rol del mestre per a que no és traslladin les pràctiques tradicionals als mitjans tecnològics disponibles, o sigui, es necessari combinar pedagogia i tecnologia. Per assolir  competències digitals, no es tracta només de que els alumnes aprenguin el maneig tècnic, sinó que de la competencia "tractament de la informació i competència digital consisteix en disposar d’habilitats per buscar obtenir, processar i comunicar informació per transforma-la en coneixement", per poder guiar als alumnes en aquesta direcció no serveixen les pràctiques de l’escola tradicional. Vaig parlar del canvi del rol del docent  a la següent entrada d’aquest bloc. enllaç

  També em resulta interessant recuperar la meva opinió sobre l’ús de les Tics a Primer Curs, amb ocasió de la publicació d’un treball que ferem a Kuentalibros, deixo l'enllaç, just havia començat a assolir coneixements en aquest camp i ja veia algunes de les seves possibilitats.

  En aquest moment, el que em preocupa és com passar a la practica, com treballar amb les TIC a les aules d’Educació Infantil, donat que a les escoles ja podem trobar algun tipus de recursos tecnològics, es tracta de com aprofitar-los. A classe varem estar debatin sobre com organitzaríem un racó de l’ordinador, quines activitats podríem plantejar, etc. Els criteris eren diferents.  La meva conclusió és que haurem de veure com ho fan a les escoles durant les practiques que durem a terme a la segona part del curs i compartir les diferents experiències, buscar mes informació i anar provant.

Per últim, deixo un exemple de treball amb TIC a l'aula  enllaç que hem sembla interessant.

POSSIBILITATS I LIMITACIONS DEL SOFTWARE EDUCATIU

  

Software infantil,  possibilitats educatives.

   Les dos lectures bàsiques d’aquesta setmana han estat Algunas consideraciones en torno al software para Educación infantil  de Santos Urbina i Procedimiento básico para el diseño y producción de un miltimedia edcucativo, de Jesús Valverde. Multimedia segons aquest últim és “un sistema que ha de ser capaç de mostrar, produir y/o emmagatzemar informació textual, sonora i audiovisual d’un mode integrat.” Si la distribució d’aquest tipus de material es dona a través d’Internet es diu “multimedia distribuït”. Aquest autor ens diu que molt vinculat al concepte de multimedia trobem el concepte d’interactivitat: l’usuari ha de tenir algun tipus de control sobre la maquina. Així l’usuari esdevé actiu, constructor del seu propi coneixement, front a un usuari passiu que només descodifica informació.

     L’anterior és així gracies a que l’usuari es troba davant un hipertext: blocs de text connectats entre si per nexes que li permeten seguir el seu propi itinerari, si a més de text es poden trobar gràfics, fotografies, vídeos, etc. parlaríem de hipemedia, que ofereix les possibilitats tecnològiques multimèdia, però afegint complexitat i oferint més possibilitats de navegació amb més control per part de l’usuari entre els nodos o unitats de informació bàsica.

   Així trobem que aquestes són les possibilitats actuals del hardwarre (ordenadors i altres dispositius que permeten reproduir, crear o enregistrar imatges i sons)  que permeten crear software (aplicacions o programes) dirigits a usuaris de tot tipus. A nosaltres ens interessa el que es crea per al públic infantil, sobre tot el que pretén ser educatiu.

 Segons Santos Urbina el software infantil ha de ser adaptable a diferents nivells de desenvolupament, això no significa que basta en indicar que un programa o una aplicació va dirigida a nens d’entre 2 i 8 anys, sinó que s’han de tenir en compte les fases de desenvolupament de l’infant i la seva gradualitat a l’hora d’introduir diferents nivells de dificultat.

   Un altre aspecte important a consoderar, és que no es pot oblida tenir una visió integral d’aquest desenvolupament, d’altra manera ens podem trobar que un programa és adequat cognitivament per a l’edat a la  qual va dirigit i no ser-ho a niell motriu, per mor d una barra de botons massa inestable o que aquests tinguin una mida massa petita.

    D’acord amb aquets autor, també s’ha de considerar com es tracta l’error. Tenint en compte el petit llindar de frustració dels més petits, és millor un programa motivador, que després de dos intents infructuosos doni la resposta correcta, a un altra que acabi fent que l’infant abandoni definitivament el seguir-ho intentant davant un “Malament, ho has fet molt malament”.

  Quant a l’ús del llenguatge, aquest programes corren el perill de promoure l’estandardització lingüística al no tenir en compte les varietats dialectals o la seva manca per tot el contrari, donat que només es pugui accedir a material en una varietat dialectal concreta.

L’últim punt que ens senyala aquest autor es la necessitat d’acompanyar els programes o aplicacions educatius amb guies didàctiques adequades,

   Des del meu punt de vista, tenint en compte tot l’anterior, el software educatiu pot ser una eina més a tenir el seu lloc a les aules. El problema és que, com esta ideat amb una finalitat lucrativa, els programes i aplicacions dirigides als més petits no estan pensats per a cobrir les necessitats educatives dels infants, sinó per a obtenir rendiment econòmic i no sempre tenen en compte les consideracions apuntades abans. Amb la finalitat d’avaluar la idoneïtat dels materials, es troben diverses eines, el mestre haurà d'avaluar i triar molt bé quins d’ells vol fer servir, atès que el que es pot aprendre, tal vegada no es tant diferent del que es podria aprendre amb les tradicionals fitxes i cal tenir-ho en compte. En el vídeo que deix penjat, es podria considerar que hi ha unes quantes fitxes en moviment.  

 També voldria afegir que l’any passat a l’assignatura de Mitjans Audiovisuals vàrem analitzar un capítol d’una serie infantil,  vull deixar enllaç a l'entrada de bloc que vaig escriure coma a cloenda del treball, consider que pot ser un exemple de com s’han d’analitzar els continguts de materials dirigits al públic infanil.

   Per últim, he de dir que, el que estic veient, són les possibilitats que s’ofereixen als mestres per a començar a crear materials propis. Són nous camins que s’obrin enfront dels docents per a enriquir la seva tasca.

El meu PLE

    El meu PLE, quan vaig entrar a cursar els estudis de Grau d’Educació Infantil, estava pràcticament format per eines del món presencial. Ara, que ja estic finalitzant-los, queda evidenciada l’evolució que he fet en el mapa conceptual de les eines del món virtual que conec, i/o utilitzo habitualment, i que encapçala aquesta entrada. De varies de les eines i del concepte de PLE, en vaig tenir coneixement a partir del mapa conceptual que elaborarem  en finalitzar l’assignatura Bases Didàctiques,  una de les assignatures de primer curs. En deixo aquí l’entrada on el vaig penjar. A més i més, s’hi pot trobar un vídeo on reflexionava sobre com, ja al llarg d’aquell curs, la tecnologia havia canviat la meva manera d’aprendre. enllaç

    A partir de l’anterior i de les lectures del Tema 3, sobre El PLE dels docents, Adell i Castañeda (2010-2011), les qüestions que per a mi resulta fonamental respondre són les següents: ¿En quins aspectes les Tics han canviat, de manera  fonamental, la meva manera d’aprendre? ¿Per a que serveix el meu PLE?

    Respecte de la primera pregunta, la meva manera d’aprendre ha canviat totalment, quan al que fa al meu aprenentatge formal. Durant anys he anat formant-me en molts aspectes com a persona, des de les relacions personals i les lectures de llibres, diaris, escoltant la radio, o sigui, mitjançant el que es considera eines del món presencial. A partir de començar els estudis de Grau d’Educació Infantil i de formar-me en l’ús de les Tics, més enllà d’utilitzar un programa determinat per dur a terme un treball determinat, he accedit a les eines de la Web 2.0, he començat a formar-me en l’ús d’eines que pertanyen al món virtual i que han ampliat el meu horitzó d’aprenentatge de manera exponencial i  han convertit el meu aprenentatge formal en una tasca molt més divertida i interessant, en comparació amb la rebuda anteriorment a través del llibre de text com a únic protagonista.

   En aquest moment, se accedir a moltes més, i molt més ràpidament, variades fonts d’informació, com youtube, treballs que es  publiquen a la red, diaris que només es publiquen via Internet, etc. a més i més, molts dels meus treballs es publiquen en eines de la red, sobre tot el bloc, però també d’altres.
Tot això dona com a resultat que la velocitat en que es dona el meu aprenentatge s’ha incrementat considerablement, de la mateixa manera, em puc permetre compartir el meu treball amb altres i rebre ràpidament un feedback molt enriquidor, tot aquest procés en el món presencial es produiria molt més lentament.

   Així mateix, el que més ha canviat de la meva manera d’aprendre al llarg d’aquests anys,  ha estat adonar-me de que un vídeo, que fins i tot puc haver gravat jo mateixa, pot ser una poderosa eina de treball a l’aula, o sigui, alliberar-me de l’esclavitud del llibre de text escrit per un expert en algun tema. També ha estat evident per mi que l’ús de les Tics provoca  canvis cognitius, com poder realitzar varies tasques alhora. Aquesta qüestió suposa un canvi d'actitud cap als alumnes que arriben a classe amb un maneig de les Tics considerable, ja des de ben petits, la seva manera d'aprendre requereix adaptacions en l'enfoc de la tasca docent per atendre aquests canvis. No es pot pretendre aconseguir l'atenció de tots els nens d'un aula, durant llargs períodes, en la realització d'una única tasca  

    Respecte de la segona pregunta, des del meu punt de vista, totes les eines i totes les tecnologies no deixen ser eines per a arribar a l’objectiu fonamental que ha de tenir l’educació,  que és el de formar persones, això significa que cal  no oblidar que les Tics són eines al nostre servei i que formar persones és un concepte molt ampli que contempla habilitats conceptuals, procedimentals i actitudinals, a darrera de les quals hi ha d’haver uns valors. Des del meu punt de vista, cal no deixar-se enlluernar per les eines en sí, sinó que el seu ús ha d’estar fonamentat a sobre d’uns objectius clars que han d’estar elaborats a partir d’una elaborada reflexió pedagògica, Cristobal Suarez Guerrero (2014) , un clic pedagògic publicat al següent  enllaç.

    Relacionat amb la reflexió pedagògica, vull recuperar una entrada del meu bloc de Primer Curs que va estar elaborada a partir de la lectura d'un llibre d'Antoni Zabala i Laia Arnau, Como aprender y enseñar competencias (2010) enllaç, la recupero ja que considero aquella entrada un valuós clic pedagògic per a mi.

Per acabar, un vídeo de Jordi Adell on explica  què es un PLE.

Possibilitats de la Web 2.0 per a la transformació del rol docent.

    Aquesta setmana les lectures que hem treballat a classe analitzaven les característiques  de la Web 2.0, primer mapa conceptual que encapçala aquesta entrada, i les seves possibilitats a l’educació, segon mapa conceptual. 

   La qüestió a respondre que se’ns planteja és esbrinar quines possibilitats ofereix la Web 2.0 per a  la transformació del rol del docent a partir de les lectures de dos capitols del llibre WEB 2.0: El uso de la web en la sociedad del conocimiento, Investigación e implicaciones educativas coordinanador Carlos Castaño Garrido. Universidad del País Vasco. Capitol 1,  Educación 2.0. ¿Marca, moda o nueva visión de la Educación? Julio Cabero Almenara., i capitol 8, Implicaciones educativas de herramientas tecnológicas de la web 2.0. Inmaculada Maiz Olazabalaga. També d'una traducció d'un article de Siemens (2010), El rol docent en entorns d'aprenentatge en xarxa.

   Si l’aprenentatge ha passat de ser considerat una transmissió d’informació, a ser entès com a creació de coneixement i deixa de tenir importància l’expert, com a conseqüència el mestre perd l’autoritat que li donava ser el depositari del saber. A més i més, el maneig de les eines de la Web 2.0, també comporta que el coneixement es creí de manera col·lectiva, fent necessari desenvolupar habilitats per poder treballar cooperativament. De la mateixa manera, davant la possibilitat d’accedir a l’allau d’informació davant la que es troba l’alumne, és primordial desenvolupar el seu pensament crític.

    Així, el paper del mestre esdevé el de guia en la creació de coneixement, en vers del de transmissor d’aquest.   

     D’acord amb els autors, un altra punt a destacar, és la necessitat de motivar als alumnes actuals, el fet evident és que dominen moltes de les eines que ofereix l’entorn de la Web 2.0, els docents les haurien d’aprofitar com a eines de treball. Tal com afirma en Cabero, els alumnes presenten canvis cognitius i esdevenen multitasques i multifocus d’atenció, mentre que la manera tradicional d’aprendre és rebent l’informació de manera lineal i centrant l’atenció en una sola tasca alhora. Els mestres actuals ho hauran de tenir en compta si volen deixar de tenir alumnes avorrits i distrets.

    Com a conseqüència de tot el dit, des del meu punt de vista, és fa necessària l’alfabetització digital del docent, per poder utilitzar els diferents suports i sistemes simbòlics que té al seu abast i que transformaran i enriquiran la seva tasca docent. Voldria deixar un enllaç de l'assignatura de Psicologia de l'Educació, segon curs, on analitzava els factors interpersonals en el procés ensenyament-aprenentatge, sobre el paper que jugava el mestre. Penso que ara he ampliat la mirada i he clarificat una mica un punt, sobre el qual, en aquell moment només aconseguia a veure que implicava canvis, ara puc esbrinar alguns dels canvis que les innovacions tecnologiques impliquen, entre ells la influència dels "altres" sobre l'alumne amb els quals es comunica a través de la red  i, en conseqüència, la pèrdua de protagonisme del professor.

    I a Educació Infantil? Quin paper han de jugar les Tics? La meva experiència és que s’utilitzen molt poc, només com a eina d’entreteniment, per posar una pel·lícula el dies de pluja, per exemple.

   Així doncs, aquesta és la qüestió que em plantejo, si l’alfabetització digital no hauria de començar també des de l’Educació Infantil. No ja com a preparació per el futur,  per a ser utilitzades després, a partir de Primària, sinó com a unes eines més de les quals disposar a l’aula.

   Una vegada més, el fet de tenir un fill de cinc anys m’ha portat a relacionar fets de la meva vida quotidiana amb la fonamentació teòrica que estem rebent. Aquest estiu la cançó preferida del meu fill ha estat l’hort, un poema de Marià Villangomez cantat per Projecte Mut. L’ha posat una vegada i un altra i, fins i tot, la feia escoltar a les visites que rebíem. Un dia vàrem visualitzar el vídeo que s’ha editat amb aquesta cançó i jo em vaig emocionar, va estar una bona ocasió per parlar-li dels meus güelos, de la meva infància i de l’Eivissa que va ser i que tant enyoro, encara que també reconegui que no hagués volgut viure una vida tant dura com la que varen viure les meves güeles, tot això ho vaig parlar amb els meus fills i les meves nebodes.  Uns dies més tard, el meu home va gravar la veu del meu fill cantant la canço i la va enviar per whatsapp a un grup d'amics nostres.

   Tot l’anterior, no deixaria de ser anecdòtic sinó ho hagués relacionat amb el paper de les Tics en la educació i, com a futura mestre d’Educació Infantil, arribar a preguntar-me perquè no utilitzar el visionat d’un vídeo com l’esmentat per a treballar  amb els més petits.  A partir del seu visionat, se m’ocorren activitats relacionades amb el coneixement de l’entorn, amb l’educació emocional, com el dol per la pèrdua d’un güelo, amb música i poesia, etc.

   Així va ser com em vaig posar a mirar què hi havia a Internet sobre aquesta temàtica i vaig trobar una interessant proposta de treball, la deixo aquí penjada. Tribuna  Abierta. Asorey Zorraquino, E y Gil Alejandre, J. El placer de usar las TIC en el aula de Infantil enllaç

   Per acabar, dir que a partir de totes aquestes reflexions, penso que les eines de la Web 2.0 han d’estar presents a totes les aules, inclòs a les d’Educació Infantil i que, com ja he explicat abans, això comporta un canvi del rol del mestre.

   Gravació del meu fill d 5 anys cantant l'hort. Gravar la veu dels infants es considera una bona eina per a treballar diversos aspectes realacionats amb el lleguatge oral, d'entre altres, per els autors de l'enllaç que he penjat. Les eines de la Web 2.0  permeten treballar en red i compartir el treball realitzat.

  L'hort: Projecte Mut.

Com és l’alfabetització del s.XXI?

  Contestar la pregunta de com és l'alfabetització del s.XXI? és la tasca encomanada després d’analitzar i elaborar conjuntament, durant la classe anterior, els dos mapes conceptuals que encapçalen aquesta entrada i que contenen les idees principals dels següents articles: La Sociedad de la información, tecnologías digitales  y educación. Area (2002) y Tendencias en educación en la sociedad de la tecnología de la información. Adell (1997).

  Tenint en compte els mapes conceptuals anteriors, on ha quedat plasmat el que diuen els autors sobre l'impacte de les tecnologies digitals en la societat actual i en l’educació, el primer concepte que crida la meva atenció és el de bretxa digital, és evident que si no hi ha un accés físic a les tecnologies digitals, ens trobem davant una  desigualtat d’oportunitats profunda. Però no es només aquesta la qüestió respecte de la bretxa digital, potser el que ens cal a nosaltres, com a futures mestres en un país on l’accés  a les tecnologies digitals està bastant estès, és donar un pas més enllà i reflexionar sobre l’ús d’aquestes tecnologies a les aules.

  Per tant, la pregunta que se’ns planteja al principi resulta bastant adient per a unes futures mestres i em porta a plantejar-me una altra qüestió: quin ha de ser, doncs, el nostre paper a l'aula? Estic d’acord amb n’Area quan ens diu que l’alfabetització ha de ser una multialfabetització que contempli no només l’aprenentatge de la lecto-escriptura, sinó també en tecnologies digitals, comunicació audiovisual i gestió de la informació. Aquesta qüestió requereix un esforç formatiu per part del mestre, no només durant la carrera sinó al llarg de tota la seva vida. Però també requereix un canvi de mentalitat sobre el seu paper al si de l’aula.

  Des del meu punt de vista, el primer canvi de mentalitat que requereix fer un mestre del segle XXI és el de no considerar que ell és el protagonista a l’aula, el protagonista del seu propi aprenentatge és l’alumne, un altre canvi de mentalitat que considero fonamental, és el de considerar que tots els alumnes tenen la mateixa manera d’aprendre, recordem la teoria de les Intel·ligències Múltiples de Howard Garnerd, deixaré una interesant entrevista: enllaç, ve encapçalada per la següent frase: "la irrupción de las nuevas tegnologias nos obliga a educar a los niños de una manera distinta". Per tant, si hi ha diferents maneres d’aprendre, el mestre hauria de dominar l’ús de diferents llenguatges, les tecnologies digitals i la comunicació audiovisual es tornen així poderoses eines per treballar a l’aula.

  Referent a l'anterior, potser per la meva edat, em crida l'atenció un altra concepte que apareix llegint l'article de n'Area, és el de bretxa generacional, els mestres hauran de fer un gran esforç per superar-la i porder ser mestres del S.XXI. Personalment, segurament és l'aspecte del que hauré de tenir més cura.

  Per últim, considero que el  paper del mestre en l’alfabetització del segle XXI ha de tenir molt a veure en la gestió de la informació, però també en la dimensió de socialització de l'infant, donat que  la tecnologia té també la seva cara amarga, i pot arribar a ser un element d'aïllament social.  És precisament en aquest aspecte, on el mestre ha de jugar un important paper, en el  desenvolupament del pensament crític, de les habilitats socials i en la formació en valors  per a que l'infant arribi a ser un ciutadà del S.XXI. 

                             Un vídeo per a la reflexió.